VIOLÈNCIA

Violència és la llei de partits, violència és negar el dret a la participació política, violència és torturar detinguts, violència és tancar mitjans de comunicació, violència és il·legalitzar adversaris polítics per aconseguir el poder al País Basc, violència és practicar la tupinada desviant vots de l'esquerra abertzale a partits d'extrema dreta, violència és multar per dur el CAT a la matrícula, violència és espoliar fiscalment un poble, violència és imposar l'espanyol com a llengua hegemònica, violència és impedir que Catalunya pugui competir internacionalment amb la seva selecció nacional, violència és sotmetre la voluntat del Parlament de Catalunya a la voluntat de dotze persones que es reuneixen en un despatx del barri madrileny de Chamberí, violència, en definitiva, és prohibir el dret democràtic d'un poble a decidir lliurement el seu destí.

Tot això és violència, violència que inevitablement engendra violència.

SOCIALISTES I POPULARS COINCIDEIXEN EN UN 68% A EUROPA

Aquesta dada extreta de la web de VoteMatch demostra la demagògia i hipocresia d’aquests dos partits. Durant la campanya es presentaven com enemics irreconciliables, que la seva visió d’Europa i de la gestió comunitària distava com el blanc i el negre i així ens ho van presentar tant durant la campanya com a tots els debats que hi ha hagut.

Doncs com sempre, la realitat supera la ficció i és que el PSOE i el PP han coincidit en un 68% de les votacions comunitàries. Així, durant els últims cinc anys, d’un total de 6.150 votacions, els socialistes i populars han estat d’acord en gairebé 4.300.

A Europa, a l’Europa actual, les decisions es prenen per l’estat d'on provens més que per ideologia i visió política que tens. Però, l'Europa que ens venen, no és aquesta, ens venen una Europa amb un Parlament amb molt de pes i que busca els beneficis de tots. L'Europa real, evidentment no és així, no és més que una olla de grills on cadascú defensa una idea ja del segle passat (concepte Estat) i no deixa pas a una Europa amb ple poders i realment amb força i pes internacional.

CIU I ESTRATÈGIA

No entenc a CIU, no entenc qui i que defineix la seva estratègia, però les últimes declaracions dels seus dirigents em tenen una mica bocabadat. Tinc la sensació de què es vulguin sentar-se unes bases per una nova proximitat amb el PP. Frases com les de Durán i Lleida demanant al PP que presenti una moció de censura o la complicitat del PP català dient a CIU que s’han de formular propostes conjuntes de futur em tenen totalment desconcertat i, enlloc de desmarcar-se, sembla que estiguin còmodes.

Des del numeret de circ d’Artur Mas anant al notari, anava convençut de què CIU havia après dels seus errors del pesat, que l’etapa de donar suport a canvi de diners, però fent-nos empassar humiliacions i insultats com a poble, havia passat a millor vida.

O, es pensen que el seu increment de vots i a les bones perspectives electorals es deuen a la seva bona gestió a l'oposició?, no veuen que un bon grapat dels vots venen de desencantats amb ERC i amb el Tripartit? Per què donen ales al qui ens venen el què vindrà el llop?.

Senyors de CIU, si volen governar amb tranquil·litat al Parlament s’han d’aïllar d’una gent que ha portat no només el finançament, si no tot l’Estatut, inclòs el per mi simbolicament molt important concepte de nació, al Tribunal Constitucional. Un consell, no només s’allunyin si no que siguin bel·ligerants amb qui ens ataca com a poble, aprofitin això sempre amb lleialtat i honestedat amb els catalans, demostrin que es mereixien la Generalitat, si no això continuarà essent no més que un país d'aspiracions .

EL LLOP HA MORT ....

A la fi, el llop ha mort, l'estratègia més utilitzada pel PSOE, l'estratègia de la por, ja ha passat a millor vida, ahir els catalans, bé els que vam anar a votar, vam començar a posar els punts sobre les "is".

La primera conclusió, clara i evident, és que el Tripartit té un desgast intens, els 3 partits polítics que el formen van tindre una greu davalladatot i que el PSC va tornar a guanyar això si amb gairebé 7 punts menys respecte a les eleccions del 2004 i ja no parlo ni d'ERC ni de Iniciativa, per molt que els ecosocialistes s'afanyin a dir que Catalunya segueix essent d'esquerres.

D’ això últim, jo no en dubto, però el que si que és clar, és que l'electorat nacionalista i sobiranista ha castigat als dos partits que donen suport a un José Montilla cada cop més enfadat i agressiu, com es va poder veure ahir en el seu discurs postresultat, i a un partit socialista cada cop més ofegat i lligat de mans per un govern a Madrid que incompleix reiteradament les seves promeses i que es dedica a llançar cortines de fum enlloc d'agafar, com popularment és diu, el "toro per les banyes" i proposar mesures per afrontar amb garantia la crisis i complir amb un Estatut encallat i pendent de Déu sap què.

La situació actual crec que era inevitable, els catalans, apostaran per un canvi a les eleccions del 2010. Una cosa però si em sap greu, com a desil·lusionat d'una ERC cada cop més apoltronada i lluny de la trempera que la va portar a ser la tercera força política de Catalunya i aglutinadora d'un projecte sobiranista, s'allunya i és retarda un projecte polític que ens porti a ser un Estat.

CIU no aspira això, si segueix mantenint una coalició com l'actual amb un partit com Unió. CIU guanyarà al 2010, segur, però no ens portarà al que jo personalment anhelo, tal vegada Reagrupament serà la resposta, a mi m'agrada Carretero, he apostat per ell i m'agrada el seu discurs, un missatge de primer el país i després dreta i/o esquerra, ... , una llum, sempre i quan se sàpiga allunyar de la CUP i de l'influència d'ERC.

En fi, el canvi arribarà, si no ha arribat ja, d'acord de què a les europees no podem treure cap conclusió definitiva, però el 2010 està cada cop més a prop, i si CIU sap jugar les seves cartes i calla la boca a Duran se’n portarà la Generalitat.

LA DEMOGOGIA DE L'AVORTAMENT

La setmana passada, a Mataró, hi havien els autobusos autodenominats "pro vida", intentant fer apologia de la seva postura i regalant pilotes, samarretes i gorres a tots els nens que per allà s'atençaven i que podien veure eslògans com "L'avortament és un assassinat" i altres missatges igual de contundents.

Pel cap, em van passar mil coses, però una d'elles la que més força va prendre, va ser la idea que va transmetre Beppino Englaro, el pare d'Eluana, i que insistia en la llibertat, en la llibertat de poder escollir i sobretot en la idea del respecte i en la no imposició de voluntats.

L’avortament, sens dubte generarà grans dubtes morals a la persona que si trobi, però aquests s’han de valorar i estic segur que la persona que ho fa, els ha valorat, però el no pot ser que l’esglèsia vulgui imposar la seva veritat, jo jugo al respecte, ells han de jugar al mateix joc, no al joc de la imposició. Mil preguntes em venen: Qui són ells per dir el que haig de fer? Qui són per jutjar les meves decisions? Qui són ells per tallar la meva llibertat de decisió?.

Ells sempre s’amparen en la base principal del seu ideari que és la visió vital. Ells asseguren que el fetus és vida humana, utilitzant clarament el significat més ambigu del concepte de vida. El tema es parlar de vida, com si ja fós extrauterina, com si fossis un assassí que mata un nen, quan, des del meu punt de vista, és la condició d’autonomia i la separació de l’altre el que realment defineix l’existència individual.

Ells també parlen que el gran problema, és l’edat, els famosos 16 anys, però no, no és veritat, el gran problema és la seva cultura, la cultura del monopoli moral, la cultura del cel i de l’infern, uns conceptes que tard o d’hora hauran de canviar per la llibertat, el respecte i la tolerància a les decisions personals.

L’estat, amb bon criteri, no està dient que estigui a favor ni en contra de l’avortament i en cap cas, ha frivolitzat, l’estat simplement està adoptant i actualitzant una legislació que ja és vigent a molts països europeus i que s’havia de canviar i això no pot tenyir-se de pura demagògia com estan fent alguns, ... , ells s’autodenominen “pro vida” , jo “reaccionaris”

SAP PER QUÈ NO TINDREM MAI SELECCIONS?

Hola, em dic Manolo Jacobí i tinc una feina molt entretinguda. Jo sóc el que controla aquests que volen tenir seleccions catalanes. Pobrets, en el fons em cauen bé. Vénen aquí amb molta il·lusió, amb les seves carpetetes i amb les seves al·legacions i jo me'ls passo a ells i les seves carpetetes pel folre i per les manilles.

Perquè agafin moral, de tant en tant faig veure que em despisto i els permeto que tinguin seleccions en esports autènticament mediàtics i de masses com les curses de muntanya, el futbol australià o el ball esportiu. I també sóc jo el que cada cop que intenten creuar la línia vermella del reconeixement volent organitzar, per exemple, un partit de futbol, surto amb aquell argument tan reeixit de: "El que volen els catalans és polititzar l'esport". Com deia Jaime Mayor Oreja: "Yo no soy nacionalista español, yo soy español". És a dir, els nacionalistes sempre són els altres. A l'esport també.

Al 90% dels que ahir van saltar d'alegria per la victòria d'Espanya contra l'Argentina, els sua un peu el tenis, els tenistes i la Copa Davis. Embogeixen no per l'esport sinó per la bandera. I aquest és el tema. Que una emissora progre com la SER rebi la victòria de l'equip de Copa Davis amb tots els locutors cridant "yo soy español, español, español" és la normalitat. En canvi si això ho fa una emissora catalana, és nacionalisme tronat, excloent i de poble. Bé, és clar que primer caldria que tinguessin un equip de Copa Davis, cosa que ja m'encarregaré jo que no passi mai. Ni de Copa Davis, ni de bàsquet, ni de futbol. No hem de permetre que ells també puguin tenir aquest sentiment.

És com quan TV3 va començar a passar pel·lícules doblades al català. Els no nacionalistes dèiem: "Que ridícul, en John Wayne parlant català!!!". Evident, perquè tota la vida en John Wayne havia parlat en espanyol. Aquesta era la normalitat, la que mai no hem de permetre que es trenqui.

Iu Forn, diari Avui 24-11-08

PS Gràcies Jordi

BACK TO WORK ...

L'elecció de Barack Obama com a president dels USA, obre molts camins, en principi semblen que positius, una nova etapa menys bélica i més diplomàtica en les relacions de USA amb la resta del món, però independentment d'això, s'obre també un nou camí en el concepte de racisme, el que vull arribar a dir és que l'elecció d'Obama obre una nova etapa, uns nous temps .

Martin Luther King, en el més que conegut discurs del 1963 va dir "I have a dream", amb això va declarar el seu desig que algún dia no es jutges a la gent pel color de la seva pell. Ell no va poder veure-ho, el seu assesinat al 1968 va truncar aquest somni.

De totes formes, el que està clar, és que ell va obrir la militancia a favor dels drets civils dels negres i ara, 40 anys més tard, ha arribat a la seva culminació amb l'elecció d'un president negre, d'un personatge amb un carisme impressionant.

És probable però que, en Martin Luther King, mai hagués pogut ser president d'USA ja que era més temut pels wasp (White, Anglo-Saxon and Protestant) que admirat. Jesse Jackson, el reverend negre també ho va provar amb poca sort. Lúnic amb opcions reals era el general Colin Powell, però tot i ser general de l'estat major de les forces armades i després secretari d'Estat no es va acabar mai de decidir a llançar-se per la presidència.

Però, el que crida l'atenció és que tant Powell com Obama, que han aconseguit ser més valorats pel seu caràcter o talent que per color de las seva pell, tenen una cosa en comú que els diferencia de Martin Luther King i de Jesse Jackson i de la resta de negres americans i és que no descendeixen d'esclaus arrancats d'Àfrica.

Els pares de Powell i de Obama són immigrants, van decidir voluntariament anar a la búsqueda de més oportunitats, del famós "american way of live". Llegia fa un temps, que s'ha demostrat, que els afroamericans (descendents d'esclaus) tenen un poder adquisitiu gairabé del 30% menys que els negres que com Powell i Obama descendeixen d'immigrants.

Aquesta és una mostra que el color de la pell s'ha superat, que en aquests moments, en el cas dels afroamericans és un problema d'autoestima i de confiança com a grup i certa tendència al victimisme. Els que hem viscut una temporadeta als USA hem vist que aquest fet és real, que existeix un sentiment malentés de recel cap als blancs i de culpabilitzarlos de tots els mals. Part de raó tenen, però l'ambició i el camí cap a l'ascens social no està capat.

Obama és un exemple per aquells, una demostració de què la immigració és un actiu important per les societats occidentals i un exemple de què, i se que puc pecar d'ingenuitat, el "american way of live" és encara vigent.